Foto: Georgina Noy
La mediterrània ciutat, la tercera més gran d’Israel, va quedar calcinada pels recents incendis, que van penetrar fins al cor dels barris. Ràpidament, es va estendre des del Govern i mitjans locals la sospita i l’acusació cap als àrabs. Però Haifa és diferent: aquí conviuen diverses comunitats ètniques i religioses, que sempre han apostat per mantenir la calma durant els incendis, les guerres i les Intifades.
Ofer Laszewicki Rubin – Haifa
*(abajo, traducción a castellano)
“Vaig ser alcalde de Haifa durant la segona guerra del Líban l’any 2006 i el gran incendi del Carmel del 2010. Com llavors, vaig voler transmetre un clar missatge de seguretat i control. Cinc hores després de l’extinció de les flames, ja hi havia equips reconstruint cases”, va declarar l’alcalde de Haifa, Yona Yahav, a un grup de periodistes al porxo d’una casa afectada per les recents flames que van arrasar la ciutat.
Fa dues setmanes diversos incendis simultanis van encendre la ciutat costanera de gairebé tres-cents mil habitants, on les muntanyes es barregen amb els nuclis urbans dels seus dispersos barris. El pànic es va estendre a Haifa i altres regions del país: en qüestió d’hores, les flames es van expandir a tota velocitat, amb terribles danys naturals i estructurals. Poc després, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va declarar que “qualsevol incendi intencionat o incitació a provocar-lo és un acte de terror. Qualsevol persona que crema o intenti cremar parts de l’estat d’Israel serà castigada de manera severa”. Diversos ministres del seu Govern, així com mitjans locals, van llançar la teoria que probablement el país havia d’afrontar un nou repte en la interminable espiral de violència del conflicte palestino-israelià: la Intifada dels focs havia començat. No obstant, l’ambient extremadament sec i la falta de pluja dels últims mesos van ser un factor clau que va contribuir a la ràpida propagació dels incendis.
Quan la tensió sacseja Israel, apareixen els sentiments d’alerta i sospita generalitzada envers els àrabs. Però la república de Haifa és una insòlita excepció. Aquí, la majoria de fonts consultades donen per superades les categories ètniques, religioses o polítiques. “No vaig poder preocupar-me pels missatges sobre terrorisme que llançaven altres polítics des del Govern [nacional]. La meva tasca era donar cobertura completa als meus veïns i veïnes. Haifa és l’única ciutat del món que duu a terme diàriament una pau real entre jueus i àrabs. No ho considerem coexistència: és existència mútua”, va reafirmar l’experimentat alcalde mentre una pluja intensa queia sobre els districtes cremats de Haifa, que encara desprenen olor de socarrim.
Un desastre sense precedents
En qüestió d’hores, més de 60.000 residents de tretze barris diferents, la majoria situats a d’alt dels turons propers al bosc del Carmel, van ser desallotjats a tota pressa. Les imatges eren esfereïdores: el fum i les flames van crear un veritable infern, molta gent va quedar atrapada i les autoritats temien el col·lapse del trànsit, que dificultaria les tasques d’evacuació. Més de 130 persones van resultar ferides, i s’estima que aproximadament 690 hectàrees de boscos van quedar calcinades a la ciutat de Haifa. Avions i equips de rescat de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Estats Units, Turquia, Rússia, Grècia i altres Estats europeus van ajudar els bombers i forces de rescat israelianes a aturar la violència del foc a tota velocitat. “No recordo una setmana tan extrema. Actuem com si estiguéssim en situació de guerra”, va dir un bomber.
En qüestió de dies, almenys 35 persones −palestins de Cisjordània i àrabs d’Israel− van ser arrestades per sospites d’haver iniciat les flames o haver incitat a provocar els focs. Segons un informe publicat dies després pel Canal10 israelià, oficials de les forces de seguretat van afirmar que era una exageració catalogar els fets com la “Intifada dels focs”. Malgrat tot, el ministre de Seguretat, Gilad Erdan, no va tenir miraments per afirmar que “si la llei permet demolir cases de terroristes que disparen o atropellen, podem demolir també habitatges d’aquells què incendien per motius nacionalistes”.
L’enginyer Ariel Waterman va rebre a EL TEMPS en un vessant arrasat per les flames del barri de Ramat Eshkol. “Una casa pot aguantar tres hores dempeus malgrat el foc”, va aclarir mentre assenyalava diverses infraestructures i arbres damnificats. “El primer foc es va detectar en una estació de servei prop d’aquí. Al meu entendre, aquest sí que va ser provocat”, va subratllar. El responsable municipal explicava que ara el principal repte és com pensar eficientment la reforestació: “Hem d’estudiar quins arbres hem d’eliminar i quins replantar. Probablement, alguns que perdin les fulles de pressa. El problema dels que van cremar és que no eren autòctons [s’hi van plantar després de la independència d’Israel]. Ara, estem repassant la Bíblia per veure quins són els adequats”, va bromejar.
L’alcalde Yonah Yahav va entrar en detalls sobre la seva ràpida gestió en les tasques d’auxili dels seus conciutadans. La majoria de companyies d’assegurances tenen una clàusula que indica que les propietats afectades per presumptes actes terroristes no estan cobertes. “Vam tenir una reunió urgent amb el ministre de finances, nascut a Haifa, i vaig demanar-li que pressionés les asseguradores per modificar aquest punt. Totes les companyies ho van fer”.
No obstant això, l’alcalde va carregar durament contra el Fons Nacional Jueu (JNF) i altres organitzacions caritatives internacionals que donen importants quantitats de diners per a projectes mediambientals, socials o arqueològics. “On són? Hi ha organitzacions d’ajuda jueves? No tenia idea…”, va ironitzar Yahav. A parer seu, “ells solament coneixen el país que passa per l’autopista n.1 −que uneix Tel Aviv i Jerusalem−, i a Haifa no tenen ni un projecte. Mai no he rebut un dòlar d’ells”, va concloure visiblement enfurismat. De sobte, el veí Meir Barzelay es va unir esporàdicament a l’entrevista: “Yonah és increïble. Es preocupa de tot”, va dir mentre abraçava l’alcalde. “A casa meva ens va salvar la mà de Déu. Tenim sis casetes turístiques, i cinc van quedar calcinades. Jo visc a la segona, i el foc va saltar per damunt”, va exclamar l’emocionat veí.
Yonah Yahav, alcalde de Haifa, va atendre als periodistes a un barri cremat. Foto: Ofer Laszewicki
Beit ha’gefen: estrenyent llaços des de 1963
La casa de Beit Ha’Gefen, al downton de Haifa, està construïda amb la típica pedra color beix de les edificacions de l’època del domini otomà a Terra Santa. Em va rebre a l’entrada Assaf Ron, director executiu d’aquest centre de diàleg intercultural, que promou la interacció social entre àrabs i jueus en múltiples camps. “Nosaltres treballem amb altres flames: les de l’amor i l’entesa”, va començar taxatiu. Ron va parlar de la jovial festivitat de Hag Hagagim (‘festa de les festes’), que va començar a programar-se a Haifa l’any 1993. “Aquest any, el ramadà i l’Eid al-Fitr (‘ruptura del dejuni’) eren a finals de novembre. Durant el ramadà s’encén el fanoos (llum d’oli), i la festivitat tracta sobre la caritat, la justícia, la misericòrdia… La Hanukà (Festa de les Llums), té una idea molt similar”, va detallar el director del centre sobre la festa local que també inclou l’encesa de l’arbre de Nadal. De fet, es va aventurar a afegir, “les tres religions sorgeixen de conceptes propers, abans que comencessin a manipular-les”.
A Haifa i arreu del país es barregen subgrups humans amb històries contraposades, i el conflicte nacional vigent ho impregna tot. “Som gent diferent amb múltiples reptes entre nosaltres, tenim molts conflictes. Però aquí reflectim que podem viure junts”, va dir Ron. L’any 1948 va canviar l’esdevenidor d’ambdues nacions: per als jueus, amb l’ànsia d’aconseguir una llar nacional després de l’aniquilació de sis milions a la Shoà, va suposar la independència d’Israel; per als àrabs, que desconfiaven dels colonialistes britànics i de la immigració jueva massiva, va suposar la derrota militar dels exèrcits dels Estats adjacents i la consegüent nakba (expulsió de les seves cases) per a prop de 700.000 palestins. “Tots dos pobles tenim els nostres traumes profunds, que comporten una victimització permanent pel dolor sofert. Això comporta molta por i rancúnies mútues, propagades per la ignorància”, va relatar el director de Beit Ha’gefen.
La diferència transcendental de Haifa amb altres ciutats mixtes d’Israel és que abans de la independència de l’Estat hebreu la ciutat ja estava habitada i acostumada a la convivència d’àrabs i jueus, que eren veïns a la majoria de barris, ja fossin a peu de mar o als turons. “Per descomptat, hi havia tensió en períodes concrets, però mai es van trencar els vincles veïnals”, va dir Ron. I va afegir: “Estic orgullós de Haifa, perquè després de la histèria inicial dels focs no va sortir d’aquí cap comentari condemnatori. Molts van obrir les seves cases i van donar menjar als afectats, amb la normalitat que caracteritza aquest lloc. I mai diferenciem si el que obre la seva llar és àrab o jueu”. A diferència d’altres racons d’Israel, on els basars àrabs solen buidar-se de clients jueus quan esclata la violència, el mercat de Haifa va continuar de gom a gom com de costum.
Nawal Abu Essa, àrab cristiana de Haifa, es va afegir a la conversa. “Òbviament, estic lligada emocionalment al poble palestí. Però el seu lideratge també fa mal. Aquí em sento frustrada quan Netanyahu llança missatges incendiaris. Jo em sento mil vegades més del barri del Carmel que ell”, va afirmar convençuda. El seu company Maher Mahmud va acusar el primer ministre israelià d’irresponsable, perquè “cada matí, com a àrab, t’aixeques i sents que has de millorar per ser acceptat. Ell no em representa”.
Pànic a la guarderia
La mestra Shifra Anteby em va introduir a la seva guarderia, que va quedar literalment arrasada. Les flames van escampar-se immediatament a la vessant del turó més proper i les flames van atrapar els nens a l’interior de l’edifici. “Era una histèria total. Els pares venien en massa per rescatar els seus fills, la sortida estava atapeïda. Molts van ser evacuats en cotxes de policia enmig del caos. La policia volia evitar el col·lapse de les vies de sortida de la ciutat”, va explicar Anteby. Ara, prop d’una desena d’obrers −comandats pel cap d’obra d’origen rus Vladímir−, treballen a tota pressa per retornar els nens a les seves aules i patis el més aviat possible.
Al cor de Wadi Nisnas, el barri àrab on se celebren la majoria d’activitats culturals i gastronòmiques del Hag Hagagim, la doctora Nof Atamina Ismaeel −guanyadora de la versió israeliana de TopChef 2014− em va rebre a la porta del reconegut restaurant Humus Abu Maron. Compartint un deliciós plat d’humus amb guarnició de carn esmicolada , la Dra. Nof va explicar que “la nostra cuina ve de l’antiga tradició àrab de la regió de Llevant. Revisem plats extingits i, mà a mà amb xefs jueus i àrabs, els reinventem. Tractem de creuar fronteres que les persones no poden traspassar, i portem les nostres receptes a Líban o a Síria”.
El xeic Tasha’s Abu Alhigia, imam de la secta musulmana sunnita dels ahmadyya −profundament arrelada a Haifa− va relatar que quan les flames van escampar-se, immediatament “vàrem obrir la nostra mesquita per oferir un refugi segur als afectats, i ho continuarem fent per millorar el futur de tots”, va dir abans de marxar ràpidament a pregar amb els fidels de la seva comunitat.
Publicat el 29 DE DESEMBRE DE 2016 a la revista EL TEMPS
http://eltemps.cat/malgrat-les-flames-haifa-preserva-el-seny/
(SIGUE EN CASTELLANO)
A PESAR DE LAS LLAMAS, HAIFA PRESERVA LA CORDURA
La mediterránea ciudad, la tercera más grande de Israel, quedó calcinada por los recientes incendios, que penetraron en el corazón de la urbe. Rápidamente, se extendió desde el gobierno y medios locales la pronta sospecha y acusación hacia los árabes. Pero Haifa es distinta: aquí conviven distintas y dispares comunidades étnicas y religiosas, que siempre apostaron por mantener la calma durante incendios, guerras e Intifadas.
“Fui alcalde de Haifa durante la Segunda Guerra del Líbano en 2006 y el gran incendio del Karmel en 2010. Como entonces, quise transmitir un claro mensaje de seguridad y control. Cinco horas después de la extinción de las llamas, ya había equipos reconstruyendo casas”, declaró el alcalde de Haifa, Yona Yahav, a un grupo de periodistas en el porche de una casa dañada por las recientes llamas que arrasaron la ciudad.
Hace dos semanas varios incendios simultáneos prendieron en llamas a esta urbe costera de casi 300 mil habitantes, dónde los montes y árboles se entremezclan con los núcleos urbanos de sus dispersos barrios. El pánico cundió en Haifa y otras regiones del país: en cuestión de horas, las llamas se expandieron a toda velocidad, provocando terribles daños naturales y estructurales. Poco después, el primer ministro israelí, Biniamin Netanyahu, declaró que “cualquier incendio intencionado o incitación a provocarlo es un acto de terror a todos los efectos. Cualquier persona que quema o intente quemar partes del estado de Israel será castigado de forma severa». Diversos ministros de su gobierno, así como medios locales, extendieron la teoría de que probablemente el país debía afrontar un nuevo reto en la interminable espiral de violencia del conflicto palestinoisraelí: la “Intifada de los fuegos” había comenzado. No obstante, el ambiente extremadamente seco y la falta de lluvia de los últimos meses fueron un factor clave que contribuyó en la rápida propagación de los incendios.
Cuando la tensión acecha Israel, cunde el sentimiento de tensión, alerta y sospecha generalizada hacia los árabes. Pero la “república” de Haifa es una insólita excepción. Aquí, la mayoría de fuentes consultadas dan por superadas las categorías étnicas, religiosas o políticas. “No pude preocuparme por los mensajes sobre terrorismo que lanzaran otros políticos desde el gobierno (nacional). Mi labor era dar cobertura completa a mis vecinos. Haifa es la única ciudad del mundo que lleva a cabo diariamente una paz real entre judíos y árabes. No lo llamamos coexistencia: es existencia mutua”, reafirmó el curtido alcalde mientras una tromba de lluvia caía sobre los distritos quemados Haifa, que todavía rezuman olor a chamusquina.
UN DESASTRE SIN PRECEDENTES
En cuestión de horas, más de 60.000 residentes de 13 barrios distintos, la mayoría ubicados a lo alto de las colinas cercanas al bosque del Karmel, fueron desalojados a toda prisa. Las imágenes eran estremecedoras: el humo y las llamas crearon un verdadero infierno, mucha gente quedó atrapada y las autoridades temían el colapso del tráfico, que dificultaría las tareas de evacuación. Más de 130 personas resultaron heridas, y se estima que aproximadamente 690 hectáreas de bosques quedaron calcinadas en Haifa. Aviones y equipos de rescate de la Autoridad Nacional Palestina (ANP), Estados Unidos, Turquía, Rusia, Grecia y otros estados europeos socorrieron a los bomberos y fuerzas de rescate israelíes para atajar la virulencia del fuego a toda velocidad. “No recuerdo una semana tan extrema. Actuamos como si estuviéramos en situación de guerra«, dijo un bombero.
En cuestión de días, al menos 35 personas –palestinos de Cisjordania y árabes de Israel- fueron arrestadas por sospechas de haber iniciado las llamas o haber incitado a provocar más fuegos. Según un informe publicado días después por el Canal10 israelí, oficiales de las fuerzas de seguridad afirmaron que era una exageración catalogar los hechos como la “Intifada de los fuegos”. Aun así, el ministro de seguridad Gilad Erdan no tuvo reparos en afirmar que “si la ley permite demoler casas de terroristas que disparan o acuchillan, podemos demoler también viviendas de los que incendian por motivos nacionalistas”.
El ingeniero Nir Levi recibió a El Temps en una ladera arrasada por las llamas del barrio de Ramat Eshkol. “Una casa puede aguantar tres horas en pie a pesar del fuego”, aclaró mientras señalaba varias infraestructuras y árboles dañados. “El primer fuego se detectó en una estación de servicio cerca de aquí. En mi opinión, éste si fue provocado”, subrayó Levi. El responsable municipal cuenta que ahora el principal reto es como pensar eficientemente la reforestación: “debemos estudiar que árboles eliminar y cuales replantar. Probablemente, algunos cuyas hojas caigan deprisa. El problema de los que se quemaron es que no eran indígenas de la región (se plantaron tras la independencia de Israel). Ahora, estamos repasando la biblia para ver cuáles son los adecuados”, bromeó Levi.
El alcalde Yonah Yahav detalló los pormenores sobre su rápida gestión en las tareas de auxilio de sus conciudadanos. La mayoría de compañías de seguros tienen una cláusula que indica que las propiedades dañadas por presuntos actos terroristas no están cubiertas. “Tuvimos una reunión urgente con el ministro de finanzas, nacido en Haifa, y le pedimos que presionara a las aseguradoras para modificar ese punto. Todas las compañías lo hicieron”.
No obstante, el alcalde cargó duramente contra el Fondo Nacional Judío (JNF) y otras organizaciones caritativas internacionales que donan importantes sumas de dinero para proyectos medioambientales, sociales o arqueológicos. “¿Dónde están? ¿Hay organizaciones de ayuda judías? No tenía idea…” ironizó Yahav. En su criterio, “ellos solo conocen el país que pasa por la autopista n.1 –que une Tel Aviv y Jerusalén-, y en Haifa no tienen ni un proyecto. Jamás recibí un dólar de ellos”, concluyó visiblemente enfurecido. De repente, el vecino Meir Barzelay se unió esporádicamente a la entrevista: “Yonah es increíble. Se preocupa de todo”, dijo mientras abrazaba al político. “En mi casa nos salvó la mano de dios. Tenemos 6 pequeñas casas turísticas, y 5 quedaron calcinadas. Yo vivo en la segunda, y el fuego saltó por encima”, contó el emocionado vecino.
BEIT HA’GEFEN: ESTRECHANDO LAZOS DESDE 1963
La casa de Beit Ha’Gefen, en pleno downtown de Haifa, está construida con la típica piedra color beis de las edificaciones de la época del dominio otomano en Tierra Santa. Me recibió en la entrada Asaf Ron, director ejecutivo de este centro de diálogo intercultural, que promueve la interacción social entre árabes y judíos en múltiples campos. “Nosotros trabajamos con otras llamas: las del amor y el entendimiento”, comenzó tajante. Ron habla de la jovial festividad de Hag Hagagim (fiesta de las fiestas), que empezó a programarse en Haifa en 1993. “Ese año, el Ramadán y el Eid al-Fitr (ruptura del ayuno) era a finales de noviembre. En Ramadán se enciende el fanoos (lámpara de aceite), y la festividad trata sobre la caridad, la justicia, la misericordia… El Hanukkah (festividad judía de las luces), tiene una idea muy similar”, detalló el director del centro. De hecho, se aventuró a añadir que “las tres religiones surgen de conceptos cercanos, antes de que las empezaran a manipular las cosas”.
En Haifa y en todo el país se entremezclan subgrupos humanos con historias contrapuestas, y el conflicto nacional vigente lo impregna todo. “Somos gentes diferentes con múltiples retos entre sí, tenemos muchos conflictos. Pero aquí reflejamos que podemos vivir juntos”, dijo Ron. El año 1948 cambió el porvenir de ambas naciones: para los judíos, ávidos de lograr un hogar nacional tras la aniquilación de 6 millones en la shoá, supuso la independencia de Israel; para los árabes, que desconfiaban de los colonialistas británicos y de la inmigración judía masiva, supuso la derrota militar de los ejércitos de los estados colindantes y la consecuente nakba (expulsión de sus casas) para cerca de 700.000 palestinos. “Ambos pueblos tenemos nuestros traumas profundos, que conllevan una victimización permanente por el dolor sufrido. Esto conlleva mucho miedo y rencor mutuo, propagado por la ignorancia”, relató el director de Beit Ha’gefen.
La diferencia trascendental de Haifa con otras ciudades mixtas de Israel es que antes de la independencia del estado hebreo la urbe ya estaba habitada y acostumbrada a la convivencia de árabes y judíos, que se entremezclan sin distinción en la mayoría de barrios, ya fueran a pie de mar o en las colinas. “Por descontado, había tensión en períodos concretos, pero jamás se rompieron los lazos de vecindad”, dijo Ron. Y añadió: “estoy orgulloso de Haifa, porqué tras la histeria inicial de los fuegos no salió de aquí ningún comentario condenatorio. Muchos abrieron sus casas y dieron comida a los afectados, con la normalidad que caracteriza este lugar. Y jamás diferenciamos si el que abre su hogar es árabe o judío”. A diferencia de otros rincones de Israel, donde los bazares árabes suelen vaciarse de clientes judíos cuando estalla la violencia, el mercado de Haifa continuó abarrotado como de costumbre.
Nawal Abu Issa, árabe cristiana de Haifa, se añadió a la conversa. “Obviamente, estoy ligada emocionalmente al pueblo palestino. Pero su liderazgo también hace daño. Aquí me siento frustrada cuando Netanyahu lanza mensajes incendiarios. Yo me siento 1.000 veces más del barrio de Karmel que él”, afirmó convencida. Su compañero Maher Mahmeid acusó al primer ministro israelí de irresponsable, porqué “cada mañana, como árabe, te levantas y sientes que debes mejorar para ser aceptado. Él no me representa”.
PÁNICO EN LA GUARDERÍA
La maestra Shifra Anteby me introdujo en su guardería, que quedó literalmente arrasada. Las llamas prendieron de inmediato en la ladera adyacente y las llamas atraparon a los niños en su interior. “Era una histeria total. Los padres venían en masa al rescate de sus hijos, la salida estaba taponada. Muchos fueron evacuados en coches de policía en medio del caos. La policía quería evitar el colapso de las vías de salida de la ciudad”, explicó Anteby. Ahora, cerca de una decena de obreros -comandados por el jefe de obra de origen ruso Vladimir-, trabajan a toda prisa para devolver a los niños a sus aulas y patios cuanto antes.
En el corazón de Wadi Nisnas, el bullicio barrio árabe donde se celebran la mayoría de actividades culturales y gastronómicas del Hag Hagagim, la doctora Nof Atamina Ismaeel –ganadora de la versión israelí de TopChef 2014- me recibió en la puerta del reconocido restaurante “Humus Abu Maron”. Compartiendo un delicioso plato de hummus con guarnición de carne desmenuzada , la dra. Nof explicó que “nuestra cocina viene de la antigua tradición árabe de la región de Levante. Revisamos platos extinguidos y, mano a mano con chefs judíos y árabes, los reinventamos. Tratamos de cruzar fronteras que las personas no pueden traspasar, y llevamos nuestras recetas a Líbano o a Siria”.
El jeque Rasah Abou Hilija, líder religiosa de la secta musulmana suní de los ahmadyya –profundamente arraigada a Haifa- relató que cuando las llamas prendieron, de inmediato “abrimos nuestra mezquita y dimos fuego y refugio a los afectados. Y lo continuaremos haciendo para mejorar el futuro de todos”, dijo antes de marcharse a toda prisa a orar con los fieles de su comunidad.